SORTIDA DE LA CAVERNA

L’arquitectura moderna és sinònim d’innovació tecnològica. Hem vist en els darrers anys com han evolucionat les estructures que suporten l’arquitectura gràcies al càlcul per ordinador creant espais d’una sofisticació formal i material fins ara impensables que ens acosten de nou a formes més properes de la natura, del paisatge immediat sense abandonar la funcionalitat indispensable.

 

El paisatge de Catalunya i Balears es caracteritza per una intensitat de llum i colors enlluernadors i la ceràmica és el mitja habitual per fixar la llum i el color de manera durable i amb la màxima expressivitat en l’arquitectura. L’arquitectura popular, culta, utilitza la ceràmica com a material de prestigi, d’identitat amb el lloc, ben al contrari que l’arquitectura de consum, d’arrel especulativa que la ignora, la abarateix i es decanta per materials més efímers i impersonals.

 

Les noves tecnologies juntament amb els actuals requisits mediambientals d’ecoeficiència han permès de forma ben singular a casa nostra la creació d’un moviment d’innovació i avantguarda que ha afavorit una evolució ràpida dels materials ceràmics en relació amb l’arquitectura que malauradament a penes s’han pogut manifestar abans de l’arribada sobtada i radical de la crisi que ens afecta en tots els nivells de creació arquitectònica. Hem entrat en un túnel, una caverna fosca  d’on la sortida serà sempre cap a la llum i el color, on la ceràmica podrà destilar el resultat de tots els treballs fets dins la tradició d’una indústria i una artesania mil·lenària i d’un esforç d’investigació i innovació que no ha parat.