DUES MANERES DE VEURE SANT PERE DE RODES

Fins fa ben poc, totes les intervencions de consolidació i restauració de les construccions que formen el Monestir de Sant Pere de Rodes han estat orientades en base a la idea de recuperar la seva arquitectura romànica, renunciant en molts casos a preservar els testimonis de la resta de períodes que durant més de mil anys havia  acumulat.

 

Representa el paradigma de la visió nostàlgica d’un passat ideal que s’assenyala com a origen d’una nació. Es fa evident en la majoria de publicacions les referències als fundadors d’origen “hispà” i les al.lusions a les influències provinents de “França”. Què eren Hispània i França abans de l’any 1000? El període mossàrab s’inicia amb la invasió dels àrabs el 711. Al nord de la península perdura la tradició visigòtica que és el resultat de fusió dels hispano-romans i gots. S’ensenya teologia a l’Escola de San Isidoro de Sevilla, i els temples es construeixen segons les regles de les basíliques llatines i de l’art  visigòtic però la influència de la cultura àrab s’assimila poc a poc a partir de la construcció de la Mesquita de Còrdova al 784. El martiri de mossàrabs comença al voltant del 850, moment en què es produeix la gran escampada cap al nord de la península dels cristians  arabitzats i són frares cordovesos els que funden i regeixen alguns monestirs des d’on es realitza la transmissió del coneixement religiós i artístic gràcies a les transcripcions com el Llibre de l’Apocalipsi o la famosa Bíblia de Sant Pere de Rodes. Són un vent de Garbí – Occident en àrab- que ens remunta als orígens de l’Orient Cristià dels primers segles de la nostra era tal i com afirma Émile Mâle.

 

Els cronistes de Sant Pere de Rodes fan exhibició d’uns grans coneixements històrics amb tota mena de detalls sobre fets i persones però deixen un buit enorme pel que fa a la Història de l’Art posant de manifest una gran desconfiança envers les regles clàssiques de l’Arquitectura que van ser tan clarament exposades per Auguste Choisy durant la segona meitat del segle XIX. Potser sigui perquè ara vivim en un període en què les “receptes” d’arquitectura semblen inútils i els arquitectes ens veiem obligats a “diagnosticar” per a cada cas quina pot ser la millor solució mentre considerem que l’arquitectura ja no és la invenció d’un món sinó que tan sols pot existir en relació amb una mena d’“estrat geològic” cultural propi del moment i és per això que no podem fer altra cosa que transformar i modificar aquests estrats que la història ens ha llegat.

 

Quan penetrem a l’Església de Sant Pere, hem de pensar que no solament ens separen més de mil anys d’aquells arquitectes, sinó que les regles del passat que justificaven plenament els espais que hem recreat han anat quedant disoltes en les excepcions promogudes des de la Contrareforma fins al Concili Vaticà. Ara estem acostumats a veure l’altar arraconat al fons de l’absis i les Esglésies plenes de bancs i cadires amb gent asseguda, passiva. Som incapaços de recordar que una Església es composa de Presbiteri, Aula i Àbsid. L’Aula, que representa l’Assemblea, està juxtaposada a l’àbsid que representa la Realitat Còsmica Externa, amb l’altar entre una i altra, com una “llinda” (expressat de vegades per la presència d’un baldaquí). L’extraordinària potència expressiva d’aquesta ordenació espaial  es reforça per un alçament del nivell del presbiteri respecte del paviment de l’aula i del cimbori damunt de l’altar respecte de “L’Arc Triomfal” que separa l’aula de l’àbsid. L’elevació de l’altar, la metàfora celestial del cimbori i l’arc dels beats, estan pensats com a  símbols arquitectònics de forma integrada que són presents de forma literal i clara a Sant Pere de Rodes. Em podria extendre encara més parlant dels espais ocupats pel cor dels monjos, que originalment ocupava l’espai definit per les columnes que formen un ordre doble (que no són altra cosa que la simbolització de l’arbre de la vida que neix per sobre el nivell dels tancaments del cor), la posició de les dues trones o del sentit litúrgic del transepte en relació amb l’Altar i les absidioles, però crec que amb aquestes línies queda prou clara una visió sincrònica de l’arquitectura que és el parti adoptat des de principis del segle XX amb els treballs de “desenrunament i consolidació” de l’arquitecte Jeroni Martorell a l’Església de Sant Pere. Potser, per tenir una  visió Diacrònica, aconsello la visita de la Seu de Castelló d’Empúries, on es fa evident com uns segles més tard l’espai religiós s’adapta a la litúrgia alhora que evoluciona la tècnica  constructiva que permet obrir grans forats a les parets, escampant  una llum uniforme i difosa per tot l’interior a través dels alabastres. La llum ja no és un raig de sol que prové d’una finestra elevada que modula l’espai i reforça el sentit d’interioritat com passa a Sant Pere de Rodes i a l’arquitectura visigòtica però tampoc és encara un element de contrast entre l’interior i l’exterior com passa a la Capella del Cementiri de Turku d’Eric Bryggman de 1938-1941 i que està completament d’acord amb la percepció contemporània de l’espai arquitectònic. A Castelló el transepte desemboca en dues capelles barroques i l’altar està situat en l’absis tal i com ara estem habituats, perdent tot el dinamisme i convertint l’espai de l’aula en un cos mort i a més, com va ser habitual a partir del segle XVII, va fer falta  habilitar una Sagristia per donar cabuda als guarniments sagrats que a Sant Pere ocupaven les absidioles en el període romànic. Es podria completar aquesta visió diacrònica amb la visita de més esglésies i ermites dels voltants perquè em sembla molt que, tal com també va passar al Monestir de Poblet,  “l’expoli” sofert a Sant Pere no va  anar a parar solament a mans de particulars sinó que en part va ser “reciclat” en altres espais de culte.

A l’extrem sud del transepte de l’Església de Sant Pere de Roda hi ha una porta que comunica directament a nivell amb el claustre del segle XI. És en aquest punt on ens adonem que les mentalitats a l’hora d’intervenir en els monuments han canviat des de l’època de Jeroni Martorell. Penso, de tot cor, que la decisió d’estintolar el claustre del segle XII amb una estructura metàl.lica pintada que deixa passar la llum a través d’un espai buit i fa visible simultàniament els dos claustres és un encert i em fa pensar en certs aspectes amb la intervenció de l’arquitecte Carlo Scarpa al Museu de Castelvechio de Verona amb la diferència que a Itàlia cuiden millor els acabats per a aquests  tipus de treballs.

Des del que ara són terrats i abans eren dormitoris es poden veure les cobertes. Fantàstic treball d’arquitectura contemporània. Planxes de coure que va posar el meu estimat professor Martínez Lapeña i les rajoles fetes a màquina de Sant Genís a la coberta del claustre i a les absidioles, elegantíssimes. Al fulletó que donen a l’entrada es qüestiona aquesta solució. Què hauría agradat més?. Penso que en aquests tipus de treballs, a més de passar desapercebut i amb  elegància es tracta de no confondre. Els materials emprats són contemporanis i això no enganya a ningú però aquesta és la dificultat quan s’han d’exhibir arquitectures de diferents èpoques  juxtaposades. Me’n vaig de Sant Pere de Rodes. A contracorrent dels visitants que estan comprant la seva entrada demano un llibre a la llibreria. Només hi ha una petita guia amb molt bones fotografies i les explicacions històriques recargolades de sempre. Pobres visitants de bona fe. No entendran res! 

 

 

Josep Ferrés i Marcó

arquitecte

 

Novembre  2004

BIBLIOGRAFIA

 

 

ARMESTO, Antonio – MARTÍ ARIS, Carles

“Spazio sacro e piccola dimensione a proposito degli eremi mozarabici nella peninsola iberica”

 

BADIA-HOMS, Joan

“El Monestir de Sant Pere de Rodes”

 

BARRUCHAND, Marianne – BEDNORZ, Achin

“L’architecture maure en  Andalousie”

 

BAUDRILLARD, Jean – NOUVEL, Jean

“Les objets singuliers, architecture et philosophie”

 

BORISSAVLIÉVITCH, M.

“Traité d’esthétique scientifique de l’architecture”

 

CORNOLDI, Adriano

“L’architecture dell’edificio sacro”

 

COROMINAS, Joan

“Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”

 

CHOISI, Auguste

“Histoire de l’architecture”

 

DOMÈNECH i MONTANER, Lluís

“Historia y arquitectura del Monasterio de Poblet”

 

JUNYENT, Eduard

“Catalunya romànica”

 

LURÇAT, André

“Formes, composition et lois d’harmonie”

 

LLORÉS, Imma

“El Monestir de Sant Pere de Rodes”

 

MÂLE, Émile

“L’art religieux en France. Étude sur les origines de l’iconographie du moyen age”

 

 

MICHELL, George

“La arquitectura del  mundo islámico”

 

PALOL, Pedro de

“Arte paleocristiano”

 

PALOL, Pedro de – RIPOLL, Gisela

“Los godos en el occidente europeo”

 

SOLÀ MORALES, Ignasi

“Preservar antes que restaurar”