LA MESQUITA

CRITERIS  COMPOSITIUS  I PROGRAMA  FUNCIONAL

 

(…) Necessitem donar  sentit a la vida, encara  que no en tingui, fer-la  suportable. I així hem inventat els déus, les creences, les religions, les promeses de redempció, les ideologíes. El que ens distingeix dels altres animals, diu Yuval Noah Harari, és que som els únics capaços de  “crear  ficcions  i creure’ns-les”. Busquem paraules que ens consolin de l’absurd i companyia que ens protegeixi de la tremenda solitud que genera veure cóm éssers humans com tu poden matar-te sense ni tants sols conèixer-te. Ser víctima sense cap raó específica per ser-ho (...) Pur absurd. I l’absurd el podem sentir però es gairebé impossible d’assumir. Abans que intentar-ho, molts  prefereixen creure  en alguna cosa.

 

Josep Ramoneda , ARA 22.3.2015

 

Un dels aspectes que més crida l’atenció de tots els monuments arquitectònics islàmics és el seu interès prioritari en l’espai tancat, en l’interior com a contraposició a l’exterior, a la façana o a l’articulació general exterior de l’edifici.

Dins l’espai urbà, la manca d’identificació d’un edifici a través del seu aspecte exterior arriba en molts casos a l’extrem que fins i tot en una estructura monumental com pot ser el cas d’una mesquita, quedi completament amagada pels edificis veïns de menor importància (com pot ser  un basar) que l’envolten completament. Aquesta “ocultació” de monuments importants va unida a la manca total d’indicacions exteriors en relació amb la seva configuració, dimensió, funció o sentit d’un edifici. Inclús quan una construcció disposa d’una façana visible, d’una portalada, els seus trets ens diuen poc o res en relació amb l’edifici que es troba al darrera. Dit d’altra manera, una façana rarament proporciona cap informació en relació amb la distribució interior o la finalitat de l’edifici en qüestió i no és corrent que l’exterior d’un edifici islàmic permeti reconèixer la seva funció o identificar les seves característiques principals.

 

En totes les èpoques i en totes les regions del món musulmà podem trobar “arquitectura oculta”, es a dir, una arquitectura que realment existeix, no quan es veu com un monument o símbol visible per a tots i des de tot arreu sinó tan sols quan hi accedim i adquirim la percepció del seu espai interior. Malgrat les excepcions, “l’arquitectura oculta” pot considerar-se com la forma principal i predominant de la veritable arquitectura islàmica i aquest principi consistent en que una façana no ha de guardar cap relació amb l’interior que es troba al seu darrera és bastant habitual en l’arquitectura islàmica i gairebé  esdevé  norma general per a edificis dins d’espais urbans.

 

Hi ha una relació molt estreta entre “l’arquitectura oculta” i l’absència gairebé total d’una forma específica per a una funció específica. En l’arquitectura islàmica existeixen poques formes que no es puguin adaptar a diverses finalitats; i vice-versa, un edifici musulmà que serveixi per a una funció determinada pot assumir diverses formes. Un edifici islàmic no revela automàticament, per la seva forma, la funció a que es destina. No necessita estar dissenyat per servir a una finalitat concreta, sinó que és, en la majoria dels casos, un esquema abstracte i “perfecte” que pot destinar se a una gran varietat de funcions sense cap dificultat. En general, l’arquitectura Islàmica tendeix a ocular els seus trets principals darrera d’un exterior inexpressiu; és una arquitectura que no canvia fàcilment les seves formes, si és que ho fa, per exigències funcionals, sinó que s’inclina més bé a adaptar funcions a formes preconcebudes, que bàsicament son els espais continguts dins d’elles.

 

És molt poc freqüent que els edificis islàmics exhibeixin alguna qualitat inherent de direcció o eix. Al contrari, la veritable direcció material d’un edifici, si és que en te alguna, és molt sovint diferent que la seva direcció funcional. El visitant que entra en una mesquita, especialment en el seu pati, es troba conduit en general  cap a la  sala d’oració a través de l’amplada del pati. Això suposa sovint un sentit d’accés perpendicular a la veritable i metafísica “direcció” que indiquen successivament la  alquibla i el mihrab, (equivalents de l’absis i altar en el temple occidental) que si no existissin, desorientarien al visitant – cosa que mai passaria en una basílica o temple clàssic-. Aquest canvi de direcció fent un gir de 90º entre l’accés exterior i l’espai interior es dóna ja en temples pre-islàmics (Temple de Baal a Palmira, Siria, segle IV D.C.) i suposa una contradicció total amb la lògica del sentit de la direcció en l’arquitectura europea i és un antic concepte que sembla haver sobreviscut, sense alteració, en l’arquitectura de la fase islàmica de la cultura àrab.

 

Aquesta falta d’indicació d’una direcció o focus en el disseny arquitectònic islàmic apareix en totes les èpoques a totes les parts del món musulmà i també s’expressa clarament en la falta d’equilibri entre les diverses parts que composen  un conjunt d’edificis. Mentre que  l’arquitectura europea segueix en general un pla completament equilibrat , l’arquitectura islàmica  no mostra habitualment una estructura bàsica similar i, com a conseqüència, les adicions a una planta original no reben mai l’influència d’un traçat regulador que condicioni i posi en relació totes les parts.

A l’arquitectura islàmica, la decoració té funcions diverses, però el seu efecte principal – i probablement el seu objectiu principal- sembla ser la creació de valors no tectònics, és a dir, la dissolució de tots aquells elements que en altres tradicions arquitectòniques posen en valor l’estructura, els aspectes d’equilibri i compensació de càrregues i empentes; la veritable mecànica de l’edifici. La millor i més autèntica arquitectura islàmica és realment una negació de l’arquitectura tal i com s’entén a Europa, és a dir, una negació de l’estructura que aspira a la negació òptica de la realitat de la càrrega i de la necessitat de suportar-la. Els diversos mitjans amb que es crea la il·lusió de la inexistència de càrrega, la il·lusió de l’espai il·limitat, de la immaterialitat dels murs, pilars i voltes són tots ben coneguts. Inclouen des de la col·locació de rajoles ceràmiques vidriades, aplacats de pedra o guix, motllures, enfustissats  profundament  artesonats i fins i tot voltes calades o perforades. Tot això es relaciona estretament amb la idea de planta no direccional, a la tendència cap a la repetició infinita  d’unitats individuals (pòrtics, arcs, columnes, corredors, patis, portes, cúpules) i a la contínua combinació d’espais sense direcció o centre focal específic i  quan s’arriba a un límit de l’espai interior definit per un mur final o qualsevol superfície que hauria d’aturar el recorregut dins l’edifici, la seva superfície estarà decorada amb motius que es repeteixen, de tal manera que condueixin la visió més enllà del límit establert per aquesta superfície bé es tracti d’un mur, una volta o una cúpula.

 

Per a un musulmà, el concepte de din o religió inclou tres elements: iman, ibadat i ihsan que es pot traduir aproximadament per  “fe”, “obligacions religioses” i “conducta  recta”. En termes occidentals es podria dir que equivalen a dogma, ritual i ètica.

 

L’Islam és predominantment la religió de l’unitat en tots els camps. Ontològic, social i polític. En els aspectes social i econòmic el terme que s’utilitza per descriure aquesta unitat és umma , veu que no es pot traduir  amb una sola paraula. Des del punt de vista social significa comunitat musulmana, mentre que políticament la umma Muhammadiyya significa la  “nació de Mahoma”, un concepte revolucionari a través del qual i per primera vegada en la història, el criteri de la fe, o acte conscient d’elecció, va substituir l’accident genètic del naixement com a criteri de nacionalitat.

 

El món musulmà s’estén igual com una roda on la Meca és el centre i les línies provinent de totes les mesquites  del món són els radis. Aquestes línies convergeixen en una ciutat i dins la ciutat en un punt. La ciutat és la Meca i el punt és la Ka’ba en el seu centre, l’“axis mundi” de la cosmologia islàmica. La Ka’ba està orientada diagonalment amb les seves cantonades mirant els punts cardinals de la brúixola. Igual que l’ Omphalos de Delfos és el centre del món, ja que constitueix el símbol primordial de la intersecció entre l’eix vertical de l’esperit i el pla horitzontal de la experiència fenomenològica. Durant la cerimònia de la peregrinació, cal realitzar set voltes al voltant de la Ka’ba en el sentit contrari al sol (sentit antihorari). Aquest moviment te també un ressò en el moviment ritual que es realitza al voltant de les tombes de sants (marabouts) que es troben aïllats en  els camins i té com a objectiu exposar-se al màxim a la Baraka, el fluid psíquic invisible que desprèn tot objecte sagrat. És precisament això el que justifica el traçat de l’edifici islàmic més antic que es conserva, La Cúpula de la Roca de  Jerusalem, de planta octogonal, amb passadissos per facilitar el moviment dels peregrins i que en si mateix és una de les principals excepcions de les característiques definides més amunt per a la arquitectura islàmica.

 

Arribant a aquest punt de definicions vull fer notar que  l’esquema de “roda” apareix ja en l’organització de la societat a la Mesopotàmia pre-islàmica i prové de les regions indo-africanes tal i com defineixen  A. Moret i Léopold Sédar Senghor (antic president del Senegal) en el llibre Les fondements de l’ africanité. Expliquen en aquest llibre que a la Mesopotàmia, la civilització agrària dona lloc a la civilització de les ciutats on la residència d’una “família de base” compren les cèl·lules residencials  del pare, la mare, els fills, l’avi, l’àvia, etc. organitzades damunt d’un pla formant un cercle tancat de tal forma que les “forces vitals”(FV) de cada cèl·lula convergeixen en el centre del cercle que anomenem “Punt Central”. D’aquest punt sorgeix la suma de forces, perpendicular al pla inicial sobre el que es recolzen les cèl·lules. Aquesta suma de forces és la divinitat que vetlla per l’harmonia de les coses materials i immaterials, de l’equilibri “psico-religiós.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Punt  Central és un lloc simbòlic i, per tant, sagrat. Segons els casos es materialitza en un arbre, la presència d’un animal, o per un senzill monticle de terra que esdevé  lloc d’ofrenes.

Per altra banda, a l’entrada de les cases, dels barris i de les  ciutats hi ha un “lègba” o vudú precursor que protegeix dels mals esperits establint una  correspondència de forces en relació amb el Punt Central de tal forma que l’equilibri de la “família de base” queda inscrit dins d’un moviment alhora centrípet, centrífug i espaial que general un hemisferi.

El creixement de la família fa desaparèixer la cèl·lula de base donant lloc successivament al llinatge, al clan, la tribu, l’ètnia, la ciutat, les ciutats... sempre conservant l’ordre inicialment establert.

 

Es podria definir la mesquita com “un edifici construït damunt d’un eix  invisible”, un eix que és el determinant principal del seu traçat. Litúrgicament té coma punt de partida des aleies de l'Alcorà, dels quals, el segon diu:

 

“Veiem com gires la teva mirada cap al cel cercant guia, oh Mahoma. Farem doncs, que et giris cap a una qibla que et satisfaci. Quan resis, gira la teva mirada cap a la Mesquita Sagrada. Des d’on sia que estigueu, oh musulmans, gireu la vostra mirada cap a ella”. (Sura,2,145)

 

Per tant, l’oració es pot interpretar com la utilització de l’eix  horitzontal a través del qual una persona es relaciona amb l’eix vertical representat per la Ka’ba. En el sentit més simple, una mesquita és un edifici construït al voltant d’un eix  horitzontal únic, la qibla, que, invisible, passa pel mig del sòl i sortint pel mur de llevant acaba finalment a la Meca. Reduïda a l’essencial, la mesquita  no és més que un mur  formant angle recte amb l’eix de la alquibla. En el punt on es troben l’eix de la alquibla  el mur es provoca una fornícula anomenada mihrab que no és mes que l’eix litúrgic fet visible, on es situa l’imam per dirigir l’oració dels fidels. La forma còncava del mihrab actua com amplificador de la veu.

El mihrab té poc en comú amb l’altar d’una església cristiana; és inclús, en els punts essencials la seva antítesi. Mentre que un altar és convexa o al menys sobresurt del mur que el suporta (sobretot un altar preconciliar), el mihrab és còncau i és un espai on la seva simbologia exigeix que sigui buit,  s’oposa estèticament a la superfície “desordenada” d’un altar de missa. No és la fornícula el que és sagrat sinó la direcció que indica.

Els elements principals del mobiliari litúrgic estan distribuïts en relació amb l’eix de la alquibla. Els elements exteriors són: el minaret, la cúpula i la font de purificació (que ocupa un espai entremig entre l’interior i l’exterior).

 

BIBLIOGRAFÍA.

 

L' architecture en Afrique Noire , Cosmoarchitecture

 Masudi Alabi Fassassi .

 Ed. L' harmattan  1997

 

Architecture of  the Islamic world, Its History and social meaning

George Michell

Thames & Hudson 1985

 

 

DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE

 

 

En aquest projecte, fora del context urbà residencial, no té sentit la construcció d'un minaret accessible com a element de  crida a l’oració i per aquest motiu s’ha resolt com una torre estilitzada de 1m de diàmetre a la base, formada per cilindres concèntrics amb una simbologia més propera al far o a la torre de comunicacions  que a la d’un balcó elevat i accessible  tal i com havia estat la  seva  forma inicial.

 

La cúpula és un símbol còsmic en qualsevol tradició religiosa i a l’Islam, la cúpula representa simbòlicament l’esfera celestial de la mateixa forma que el jardí prefigura el paradís.

En aquest projecte, per raons de cost, la cúpula apareix com a sol·lució constructiva per la unió de les bigues de suport de la coberta damunt d'una planta quadrada. La forma de tenda de la coberta neix d'un senzill disseny de papiroflexia que simbolitza la tenda original. El refugi elemental.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La  majoria de les cúpules de les  mesquites resolen la  unió de una  semi esfera amb  una planta quadrada a  base de girs de 45º de la planta , aconseguint  així una  base  octogonal més adequada al recolzament del cercle perfecte de la base de la cupula. Igulament, en la nostra proposta, i de manera més literal, sense cap tipus  d'ornament que amagui la lògica  estructural, deixem a la vista els dos quadrats girats formant una estrella octogonal que suporta una lluerna de vidre laminar  transparent. Fent això deixem a la vista els girs de l'estructura, recordant així els girs processionals de les litúrgies més antigues on l'eix  vertical tendeix a suplantar l'horitzontal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un cop preses les decisions preliminars de composició de la planta a  partir del quadrat i de quatre pilars  suportant una  estructura de "tenda"  coronada per  una  cúpula amb  forma de  prisma octogonal, la  següent decisió ha  estat l'enllaç dels  accessos i espais d'ablucions.  D'acord  amb la forma de  resoldre els accessos  a la sala d'oracions a  través d'un recorregut  formant 90º  respecte de la  qibla, s' estableix  un corredor que comunica literalment l'espai de carrer al sud amb l'espai d'aparcament al nord, definint  clarament una  zona "profana" que  conté els accessos, lavabos , madrassa, representat per una trama grisa que es diferencia de la zona d'oracions representada amb trama de color vermell.

L'accés profà ortogonal conté dos cancells que donen accés a les zones d'ablució i que conté els prestatges per a les sabates. L'accés a la zona d'oració es fa descalç i tota ella està recoberta de moqueta vermella. També hi han accessos separats  d'homes i dones de tal forma que no coincideixin en el mateix  espai. En una primera fase les dones ocupen l'espai de  madrassa, separada de la sala d'oració per dues portes corredisses de gelosía. En una segona fase, les dones ocupen un altell obert a la sala d'oració a través d'una gelosía ceràmica vidriada. L'accés a l'altell es pot fer per dues  escales o un ascensor  situats a l'extrem nord. La resta de la planta altell a la banda nord i sud, sota les parts més baixes de la coberta poden albergar els equips de climatització que s'instal·laríen en fases  posteriors de l'obra.

En una segona fase, allibertada la planta baixa de l'ús per a dones, es poden utilitzar aquests espais com a sala de conferències o aula.

Les parets de les façanes  nord i sud de la sala d'oració són construïdes a base de panells prefabricats de formigó que queden separats entre sí uns 40 cm, allotjant un tancament de  vidre que permetrà la ventilació transversal i el control de la llum  natural a  l'interior.

La resta de murs de la mesquita seran d'obra de fabrica remolinats .

Les portes d'evacuació i emergència quedaran revestides i dissimulades des de l'exterior pels mateixos materials que composen els  tancaments  exteriors (morter de ciment pintat  i planxa  pegaso)

El forjat de la zona de circulacions estarà construït a base de cassetons recuperables formant cúpules.

Els lavabos estaran ventilats i il·luminats zenitalment

El color exterior de l'edifici, parets, estructura  i cobertes serà blanc.

L'enllaç entre el mur de tanca del carrer / aparcament i la façana de l'edifici es cobrirà amb una pèrgola metàl·lica suportant  glicines i jasmins.

S'instal·laran dues fonts per ablucions a l'espai de jardí de la banda nord de cada accés de la mesquita.

Darrera el mihrab es construeix una sala per als objectes de culte, vetllatori dels morts i on es situarà tot el quadre elèctric general de l'edifici, ja que el seu accés serà el principal per a l'Imam i les persones a càrrec de l'edifici.

 

Després de tot,  l'única cosa que he fet és ser capaç de veure la realitat amb uns altres ulls que no són els de les idees rebudes.

  (Proust-Josep Ramoneda, ARA  29.3.2015)

 

Síntesi realitzada per:

JOSEP FERRÉS I MARCÓ

arquitecte