MEMÒRIA I PAISATGE

Partim de la idea que el nostre coneixement està basat en aquelles coses que recordem, considerant que els elements del paisatge formen part dels nostres records en un instant concret. La percepció del paisatge depèn de la manera en que ens hi apropem, del temps que hi dediquem en la seva observació i de les eines que disposem per a la seva interpretació fins al punt que totes aquestes experiències esdevenen personalíssimes i desapareixen amb la nostra finitud sense poder-les transmetre. Ni les persones que ens han precedit ni les que ens segueixen hauran tingut la mateixa percepció que nosaltres en aquest instant sobre el mateix element de paisatge... Per tant, podem afirmar que el paisatge és una creació de les persones.

 

D’aquesta creació en podem fer un ús exclusiu o un ús inclusiu.

 

1.- Ús exclusiu: Podem acotar un espai per emmarcar unes vistes, o delimitar l’accés a un paisatge perquè esdevingui exclusiu: Transformació de boscos en urbanitzacions d’accés restringit, transformació de jardins botànics en centres de congressos d’accés restringit. Tanques, límits, transformacions de topografia per acomodar espais de contemplació exclusiva que alhora modifiquen el paisatge per a la resta que en queden exclosos... Deixadesa envers les preexistències. Degradació i falta de cura per als “obstacles” que impedeixen dur a terme els projectes. Patrimonialització del territori. Finca Sentís. Finca Cap Roig... El Territori no pot ser un pla de pensions exclusiu, ha de ser, en tot cas, un pla de pensions inclusiu i durable. Cas del Xalet del golfet: cases sense habitants. Pèrdua d’escala humana, impossible integració perquè ni es planteja. L’arquitectura com element de contrast independent del seu entorn natural i del lloc per voluntat pròpia més que per ignorància.

 

2.- Ús inclusiu: Ús social de paisatge. Ús terapèutic, ús integrador. La integració per l’obertura dels edificis a la llum i al paisatge.

Exemple de dos casos: 

 

A.- Obra Nova. La Mesquita de Palafrugell. Espai de culte obert a l’exterior. Incorporació de la llum i les vistes del jardí interior des de l’espai de culte. Espai de referència per als usuaris i per als que no ho són. El “No lloc” convertit en referent de la ciutat. La ciutat ètica...

 

B.- La Mesquita de la Bisbal. Arquitectura del “No Lloc” dins del “No Lloc” per excel·lència. S’utilitza el paisatge per trobar elements d’identificació amb el lloc i el territori. El paisatge canviant durant el dia, durant l’any, visible des de l’espai de culte. Combinació d’espiritualitat i paisatge natural és un còctel infal·lible per assolir la pau d’esperit i uns referents comuns entre comunitats diferents que comparteixen els mateixos paisatges.

 

 

Cal abandonar el pensament purament mercantilista a l’hora d’establir relacions entre comunitats. No s’hi val el criteri: “tant et dóno, igual em tornes”... Les relacions entre comunitats pensades com a ecosistemes es basen pel mateixos criteris de la termodinàmica i per tant les relacions són asimètriques. Cal aportar més energia per dotar de moviment un sistema que la energia cinètica que el seu moviment pot produir. Cal aportar més intensitat de corrent a una bateria que la intensitat que aquesta bateria serà capaç de subministrar...

 

En mig d’aquestes relacions existirà sempre l’element invariant, com una constant, que és el factor paisatge, el factor mediambiental. És per això que les polítiques socials, econòmiques i urbanístiques han de posar al centre de qualsevol decisió el medi ambient, l’ecologia.

 

Els nous ajuntaments que s’acaben de constituir i molt especialment els que es situen al llarg de la costa, on es dóna un fort procés d’exclusivització del medi ambient, hauran d’afrontar forçosament la revisió dels seus planejaments i afrontar noves polítiques que prenguin seriosament la cura del medi ambient com a pal de paller d’una nova política.  

 

Josep Ferrés